Joaquima de Vedruna i Vidal va ser una religiosa catalana, fundadora de la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat o Vedrunes, venerada com a santa per l'Església catòlica.
Joaquima de Vedruna i Vidal va néixer a Barcelona, al carrer de l'Hospital, el 16 d'abril de 1783, al si d'una família benestant d'arrels cristianes profundes, pertanyent a l'aristocràcia i la burgesia intel·lectual de la ciutat. Fou la cinquena de vuit germans i ser educada a casa per la seva mare, que va procurar orientar i fer madurar l’extraordinària sensibilitat humana i espiritual de la seva filla. Als 12 anys va demanar d’ingressar al convent de les Carmelites de l’Encarnació al carrer de l’Hospital, però no va ser admesa a causa de la seva edat, i finalment accepta la proposta de matrimoni de Teodor de Mas i Sola, jove advocat de 24 anys, primogènit d’una família de terratinents pertanyents a la noblesa rural de la comarca de Vic. L’any 1799 es van casar a l’església del Pi, a Barcelona, i tingueren nou fills, sis dels quals van assolir l’edat adulta.
La seva fecunda vida matrimonial estigué marcada per tres fets negatius crucials: el rebuig inicial de la núvia per part dels pares de Teodor a Vic, la Guerra del Francès (1808-1814), en la qual el marit, patriota convençut, participà activament, i la mort prematura de tres dels seus fills. De resultes de la guerra, Teodor contragué una tuberculosi, i morí el 6 de març de 1816 a Barcelona. Joaquima, vídua, amb 33 anys i 6 fills, abandonà Barcelona i s'instal·là al Mas Escorial de Vic, la casa pairal de la família del seu marit, que ara li pertanyia, i on ja havia viscut els difícils anys de la guerra.
Dels 6 fills supervivents, dos formaren família, i les altres quatre professaren la vida monàstica, dos al cenobi cistercenc de Santa Maria de Vallbona, i altres dues al monestir de clarisses de Santa Maria de Pedralbes.
Un cop alliberada de les seves obligacions familiars, Joaquima reprèn el seu antic projecte de vida religiosa i orientada per fra Esteve d’Olot, (caputxí). Va fundar un nou institut religiós dedicat a la cura de malalts i a l’educació de les noies d’extracció social humil en una època en que la formació integral de les dones era menystinguda. Si be en un principi va pensar adscriure la nova congregació a l’òrbita franciscana coma a “Germandat de Penitents Menors” el bisbe de Vic va preferir posar-la sota l’advocació de la Mare de Déu del Carme i van passar a nomenar-se “Germanes Terciàries de Maria Santíssima del Carme”, nom que va ser substituït l’any 1866 per el de “Germanes Carmelites de la Caritat”. El dia 6 de gener de 1826, als 42 anys Joaquima va fer els seus vots religiosos en presencia del bisbe de Vic, signant amb el nom de Germana Joaquima del Pare Sant Francesc.
L’endemà, davant de notari, va renunciar a tots els seus bens, excepte el Mas Escorial, en favor del seu fill Josep-Joaquim. El 2 de febrer comença a reunir, al Mas Escorial, a les primeres noies per tal de preparar-les per a la vida en comunitat i el treball apostòlic del institut naixent constituït oficialment el 3r diumenge de Quaresma de l’any 1826.
L’escola Escorial de Vic, (1863) va ser la primera d’una llarga sèrie d’escoles que, sota una mateixa filosofia pedagògica, s’estenen avui a 75 poblacions d’arreu del món, 37 d’elles a Catalunya. Com a conseqüència de l’adscripció del seu fill a la causa carlina, la Mare Vedruna va patir persecució ideològica i política al llarg de la primera guerra Carlista (1833-1839), sent detinguda i empresonada a Vic, encara que no se l’arribà a processar. El noviciat de Vic va ser clausurat el 1840 i les germanes emprengueren el camí de l’exili per por a les represàlies.
La mare Vedruna retorna de l’exili a la primavera de 1843, i arribava a Vic després de 6 anys d’absència dedicant-se a partir d’aquell moment a recuperar el noviciat i a consolidar l’institut. Va confiar al pare Antoni Mª Claret la redacció de les constitucions definitives de la congregació.
L’any 1849 pateix un primer atac de feridura (ara en diuen Ictus) i es retira a la Casa de Caritat de Barcelona que estava regentada per monges de la congregació, des d’allà va dirigint les obres de l’Institut, amb l’ajuda d’una vicesuperiora que li fou imposada pel bisbe de Vic. A partir del 1852 la malaltia la fa renunciar al seu càrrec tot i que no és fins dos anys més tard (28 agost de 1854) que mor a Barcelona víctima del còlera.
Les despulles de la Mare Vedruna es conserven, en força bon estat, des de l’any 1983 al oratori de la casa mare, el Mas Escorial de Vic.
Joaquima de Vedruna i Vidal, va ser canonitzada pel papa Joan XXIII el 12 d’abril de 1959 i la seva festa se celebra per tradició el dia 22 de maig, tot i que en el Martirologi Romà consta el 28 d’agost, ja que com és habitual pren com a data de celebració la data del traspàs.
Compartir
.jpg)
