SANT PERE NOLASC

Pere Nolasc fou un mercader, fundador de l’Orde de la Mercè, que ès venerat com a sant per l’Església catòlica. Es desconeixen amb seguretat les dades del seu naixement, i en alguna biografia se’l fa d’origen francès. Mercader Barceloní, l’any 1203 inicia a València una obra per la redempció de captius i amb el seu propi patrimoni organitzava expedicions per a negociar l’alliberament de cristians presoners dels musulmans. En aquell temps eren molts els cristians que eren capturats i venuts com a esclaus pels musulmans, com a resultat de la pirateria i les incursions de pirates als pobles costaners; habitualment, els presoners eren portats al nord d’Àfrica, on eren venuts com a esclaus o esperaven el pagament d’un rescat. La nit de l’1 al 2 d’agost de 1218 se li va aparèixer la Verge i li va demanar que fundés una orde que es dediqués a la redempció de captius. Juntament amb Ramon de Penyafort, creà l’Orde de Nostra Senyora de la Mercè el 10 d’agost de 1218, amb el consentiment del rei Jaume I. El papa Gregori IX la va aprovar el 1235 sota la regla de Sant Agustí. Estava composta per religiosos i cavallers que van rebre la institució canònica del bisbe de Barcelona i la investidura militar de Jaume I. Els mercedaris pronunciaven quatre vots: pobresa, castedat, obediència i un quart pel qual havien d’estar disposats a lliurar-se com a ostatges si aquest fos l’únic mitjà de complir la seva promesa, és a dir a lliurar-se com a ostatges si no obtenien els diners necessaris per al seu rescat. Els mercedaris, durant els primers anys de funcionament de l’orde, en vida del seu fundador, van aconseguir alliberar prop de quatre mil captius Va morir a Barcelona el 6 de maig de 1256 i fou canonitzat pel papa Urbà VII l’any 1628. La seva festa és celebra el 6 de maig

 

SANT JOSEP ORIOL

Va ser un prevere barceloní. És venerat com a sant per l’Església Catòlica i té una particular devoció a Barcelona. Era un barceloní de soca-rel que, tot i que era una persona molt espiritual, vivia plenament la realitat del seu temps. Es diu que tenia poders profètics i miraculosos. Se li atribuïren curacions de cecs, sords, coixos i paralítics i la resurrecció de morts. És anomenat “Taumaturg de Barcelona”. En una època en què la sanitat pública era inexistent i només els rics podien accedir als professionals de la salut, ell es donava als malalts i els atenia amb els mitjans que eren al seu abast: els rentava les ferides, els posava ungüents, els donava remeis casolans, els atenia i pregava amb ells. El juny de 1687 comença a exercir com a beneficiat de l’església del Pi i, des del primer moment, cada final de mes, quan cobrava el que li corresponia del benefici, els pobres ja l’esperaven a la porta i ell els ho repartia gairebé tot. Aquesta benèfica tasca i la seva austeritat, el portaria a ésser conegut com el doctor Pa i Aigua. Nasqué al carrer d’en Cuc (avui, Mare de Déu del Pilar) el 23 de novembre de 1650 i fou batejat a Sant Pere de les Puelles el mateix dia. Era el fill petit de vuit germans de Joan Oriol i Vaquer i Gertrudis Bogunyà i Martí. De petit va viure al barri de la Ribera. Escolà de Santa Maria del Mar, fa els estudis a la Universitat de Barcelona, obtenint el títol de Doctor en Teologia l’1 d’agost de 1674. Ordenat prevere el 30 de maig de 1676, va cantar la seva primera missa a l’església de Canet, el 29 de juny de 1676. Exerceix el seu ministeri a l’Oratori de Sant Felip Neri i, sobretot, a la Parròquia de Santa Maria del Pi de la qual és beneficiat des de 1686. La família de la seva mare va tenir una bona relació amb la família Milans de Canet de Mar. Josep Oriol va rebre un benefici al seu favor a l’inici de la seva carrera eclesiàstica de Marc Antoni Milans i Macià qui, anys més tard, confiaria l’educació del seu fill al futur sant. Desitjant el martiri, anà a Roma l’abril de 1698 per a oferir-se per anar com a missioner a terres llunyanes, però caigué malalt a Marsella i va tornar a Barcelona. On resideix al carrer de la Flor (tocant a Canuda) i morí el 23 de març de 1702 al carrer de la Dagueria. Va ser enterrat a l’església del Pi. Va ser beatificat per Pius VII el 5 de setembre de 1806 i canonitzat per Pius X el 20 de maig de 1909. La seva festivitat és el 23 de març, en l’aniversari de la seva mort. Entre 1915 i 1926 a Barcelona es va construir una església dedicada a Sant Josep Oriol

 

DOROTEA CHOPITEA

Dorotea de Chopitea y de Villota, va ser una laica salesiana, protectora i benefactora de diversos ordes catòlics i promotora d’obres socials. Va ser proclamada venerable per l’Església catòlica el juny del 1983 i el seu procés de beatificació està en estudi. És recordada per les seves activitats en el camp de la beneficència. Neix a Santiago de Xile el 4 de juny de 1816, filla d’un emigrant basc Pedro Nicolás de Chopitea y Aurrecoechea originari de Lekeitio (Pais Basc) i de la xilena Isabel de Villota. En declarar-se la independència de Xile l’any 1818, la família es trasllada a Barcelona i s’instal·la al barri de Ribera, prop de Santa Maria del Mar. Als setze anys es casa (1832) amb Josep Mª Serra i Muñoz, industrial metal·lúrgic, consol de Xile a Barcelona i un dels fundadors del Banc de Barcelona. Establerts al carrer de Moncada tingueren sis filles. Ben aviat la família va començar a col·laborar en diverses obres pies. En el 1844 participa en la fundació del Col·legi del Sagrat Cor de Sarrià, poble on hi tenien la casa d’estiueig. El 1860 Dorotea funda una residència per a fills de treballadors de tallers i fabriques, que permetés tenirne cura mentre els pares treballaven i en el 1868 funda el primer hospital de nens de l’estat espanyol a càrrec de Ercole Menni (que més tard seria canonitzat com a San Benet Menni). L’any 1873 la família es trasllada a un palauet senyorial al eixample de Barcelona, avui hotel Granvia. El 1879 trobem a la família col·laborant en la fundació del Hospital del Sagrat Cor. L’any 1882 mor el marit i ella és lliura íntegrament al seu compromís social, participant en la fundació d’escoles, asils, temples, etc.. Manté una llarga correspondència amb San Joan Bosco i contribueix a l’expansió de l’obra salesiana inaugurant una primera escola taller a Sarrià (1884) a més de diverses fundacions a Xile. També finança la construcció de l’església del Sagrat Cor dels Jesuïtes al carrer de Casp, i promogué la construcció d’un temple, també dedicat al Sagrat Cor, al cim del Tibidabo. També deixa la seva empremta a Palafrugell, d’on era natural el seu marit, Morí a Barcelona el 3 d’abril de 1891 als 75 anys d’edat, declarada venerable pel papa Joan Pau II el 9 de juny de 1983, actualment s’està tramitant la seva causa de beatificació.

 

SANT PACIÀ

Pacià de Barcelona, fou un religiós cristià romà, bisbe de Barcelona entre c. 365 i c. 386. Mort en avançada edat durant el regnat de l’emperador Teodosi el Gran, fou també un dels autors del cristianisme primitiu. Per aquesta raó és considerat un dels Pares de l’Església, en l’àmbit llatí. Tanmateix, és el primer autor nascut en terres de l’actual Catalunya, del qual se’n coneix el nom i se’n conserven obres. És venerat com a sant per l’Església Catòlica i l’Ortodoxa. La seva festivitat se celebra el dia 9 de març. Les seves data i lloc de naixement són desconeguts, es considera que va néixer a la ciutat de Bàrcino o bé a la seva àrea d’influència, en el si d’una família adinerada. Rebé una àmplia formació de caràcter clàssic. Al llarg de la vida va casar-se i va tenir un fill, Va ser escollit bisbe de Barcelona probablement el 365, i hauria succeït a Pretextat, primer bisbe documentat de la ciutat.

 

 

 

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies